Apassionant veritat, AmoR

Apassionant veritat, AmoR
hO Som ToT, Som FoC

diumenge, 24 de febrer del 2013

SOLtar..

Llena...llena..y todavia tantas cosas que decir...
Quizas no acabaria nunca, o eso me parece desde aqui.
En este lugar hace frio, huele a vacio y se me congela el corazon...
Todo por no soltar, por no haber sabido aceptar la derrota, me aferro al hierro caliente que se funde conmigo.
Aun puedo sentir y verlo todo como si fuera real, como si estuviera alli
Me duele tanto soltar...
Cuesta aceptar que no era ese mi lugar, cuando es donde mas feliz y realizada he llegado a estar...
Sujeto fuerte la red, que un dia me atrapo, penssndo que ahora la atrapo yo. Y sigo siendo esclava de mis recuerdos, de mi dolor.
Suelto la red lentamente, y saliendo de ella cientos de mariposas llenando el cielo, solo dispuestas a volar. En cada aleteo un recuerdo se queda atras


dijous, 14 de febrer del 2013

saNar cOn aMor

Ho'oponopono

Comparto este video-audio ya que es increible este concepto de la sanación. Sanarse a uno mismo únicamente mediante el amor, el perdón.. sacando así la basura que hay dentro de uno mismo..respecto al mundo. Es tan senzillo..que por que no probarlo? Nada es lo que se pierde...


dimecres, 16 de gener del 2013

d'esPirals

Quant de temps sense donar-li vida a això,, molt de temps sense escriure..perduda en el no res, o en la meva ment. I no puc dir..que hagi perdut el temps, si esque l'he trobat en algun moment, que no sigui el present.


Dos intensos anys, plens d'aventures i desventures. 
 He volat fins el més alt, enlairada, de cap ficada en una espiral. Un remolí d'experiències i aventures que mai hagués imaginat. Ho he tingut tot, m'he sentit al meu lloc, vivint en plena natura, estimant cada cosa i èsser que hi havia al meu voltant, imprimint a la memòria cada olor, cada corba de les muntanyes. El soroll de l'aigua rallant a la balsa veient la posta de sol, amb les gallines menjant plantetes al meu voltant, al fons una melòdica sonant, mentre amb una bona infusió de plantes recol·lectades amb les meves pròpies mans, he pintat de colors un llenç amb cada sensació vibrant. He estimat..i tant que he estimat.. com no ho havia fet mai. També he plorat..patit com no ho havia fet mai..

I al fons una foguera, on tot es va cremar, una nova jo, una ànima cansada, treient tota la seva força des de les entranyes. Aconseguint veure bellesa on només hi quedaven les cendres.. I tota la força va ser responsable, de tornar a la vida, des d'una sorra gris que se l'emportava el vent, tot una seqüència d'escenes ja mortes. Quan tot ja estava perdut, no podia ser acceptable. La fada va fer ús de la seva màgia oblidada, enfadada amb sí mateixa per haber-la oblidat. I així, tot va tornar a la vida, les seves formes,,,els seus colors, i més intensos que mai. Les olors, el fil del vent i el cant dels ocells, tot tornava a ser allà. De sobte tot va estar més viu que mai. Més amor, més ànimes dansant, plorant i rient com una sola.  Tot i això, vaig haver d'acomiadar-me de tot allò, sentint que no seria per sempre, però amb molta pena al cor. Sabent que una part de tot allò, una part de mi, va morir per sempre, i mai tornaria a ser el que hava set. I a l'hora, tot formava ja part de mi, indivisible, inolvidable al meu cor.


La vida ja tenia altres plans per mi, i no eren menys intensos, ni menys màgics. Un altre color va pendre fons, sense adonar-me'n, tot l'escenari havia canviat. No sabia on era, encara que tot era familiar. Un lloc nou, en un lloc tant conegut. Rostres nous, en ànimes tan i tan conegudes. Part de la meva essència, com ho és una mare i un pare. Trobant el que ni sabia que havia perdut. Al fons de tot dels meus orígens, dels quals durant tant temps havia fuit, i allà estava tot, de cop i volta...rebent-me en una suau benvinguda. Un altre remolí se'ns emportà, a viure noves aventures. Aventures al niu, com un embrió que encara no ha sortit de l'ou.


Tot arriba en el moment precís, ni un segon abans, ni un segon després. Tremolant, sense veu, sense alè. Un fil d'energia viu es conformava amb seguir respirant, sense saber a on anar fins que vaig anar caient en un llit tou de plomes, on tot es movia lent i suau. Amb olor a mare, i sentint la veu des de dintre, per fi, descansant.
Descansant de veritat, descansant com no ho havia fet mai. Plorant i rient, protegida dintre d'una bombolla d'amor, de blanca suavitat. Adonant-me així, de lo dèbil que havia arribat, molt, molt dèbil. 


Un tresor em va venir a buscar, el tresor d'una llar. Va aparèixer una teranyina on només es veia el buit de l'espai, tot i que portava una vida teixint-se sense poder-la apreciar. I allà està, aquí i ara està, dintre meu..està. Cada cop més apreciable, cada cop més forta i clara. Lligams d'amor, restablint el que semblava trencat. Amor d'un pare, amor d'una mare, amor de germans i germanes. La bellesa no deixa de cobrar vida, no deixa mai de ser bella.

I així, a estones caminant, i d'altres volant, cada cop més restablerta. Sentint cada fil trencat a dintre meu, com s'ha anat reenganxant. Recuperant-me, no d'una batalla, ni dues, sinó de tota una vida, de tot el camí caminat. Ara...més sencera que mai, que no més forta, encara.


Mentre quedi l'inacabat, tot torna a començar...


diumenge, 23 de gener del 2011

Profunditat

Nova música per la meva ànima


Creixent cada dia més...al meu ritme però sense parar ni un moment. Aprenent a viure desprenent-me del passat, buidar-me cada dia per a viure sense por, sense que es faci pesada la motxilla que carreg en el meu viatge. Intentant trobar el millor lloc per a cada cosa dintre del meu cor, per fer les coses bé, poc a poc. Acceptant-me a mi mateixa, profunditat i senzillesa, errors aceptats amb amor, milers de rols diferents per a cada situació.

Si ho veig des de fora, es podria dir que el que es veu es una nina de jugueroll, una titella que juga a la vida, creant històries i aventures, sense que importi realment res del que faci perquè al final no és més que un joc. Així la vida es suporta millor, et sents molt lleuger. Però en el joc de la vida normalment ens sentim massa identificats amb aquest personatge i amb la seva història, com si es jugués la vida en cada experiència, donant massa importància a totes les vivències. Atrapada entre pensaments, emocions, sentiments creats simbòlicament per donar-li sentit a la vida, per la creença de la necessitat de ser importants, i en realitat d'aquesta manera deixa de tenir sentit.

Sent que el sentit de la vida està en la senzillesa, simplement és viure. Sentir la connexió amb tot el que existeix. Perquè no importa d'on venim, ni perquè estem aquí. El que importa és que estem aquí, respirem, sentim...existim. Igual que un arbre, una flor, o qualsevol altre animal, som vida. Si som capaços de sentir això, l'unic que ens connecta és l'amor... l'amor a la vida, a cada èsser viu, a cada element de la natura. I deixarem de destruir aquesta vida, quan ens tornem a connectar amb ella, quan aprenguem a dominar els nostres egos, i a buidar la nostra ment, plena d'estructures i sistemes que només ens fan allunyar-nos i del que realment importa, que és viure i sentir cada instant.

divendres, 31 de desembre del 2010

Ningú no compren ningú

Ningú no compren ningú, però nosaltres som nosaltres, i sabem allò que és bo.
Sentir el sol damunt la cara, i estimar-se de debo, i trobar-se viu encara, i cantar sense cap por...que la terra no és partida com un mapa mal pintat, i que aixo és una mentida, de molt mala voluntat...



Últim dia de l'any 2010, un any intens...moments durs i altres alegres....però tots intensos..
Escolt aquest cançó, tant present a la meva infància, apresa al cole i cantada tants cops amb la meva germana... Se m'omple el cor d'un sentiment estrany, intens, d'amor...pau...i a l'hora tristesa...anyorança..

Avui em torno a sentir com aquella nena, que busca protecció, amor, la mà dels qui l'estimen de debó... Torn a la infància, repleta de pors sense sentit, en busca d'una abraçada i una veu que em digui que no estic sola, que tot anirà bé, que res dolent em pot passar...

divendres, 8 d’octubre del 2010

acomiaT

Moment d'intensa tormenta. Segueix amb el meu camí. Ho sento pels que no em podem acompanyar, pels que no poden caminar amb mi. Accept. Em costa acceptar, mantenir-me ferma, no deixar-me emportar per les forces de la ràbia, l'odi o la impotència. Però ho faig, almenys mentre escric això, ho faig des del cor. Em costa entendre tant egoisme allà on es presuposa que ha d'haver més amor que a qualsevol altra lloc, però ho faig, perquè l'absència d'amor no és cap a mi sols, és cap a ells mateixos. Tan llargues vides, plenes d'històries i drames, de les quals es podrien haver aprés les més grans lliçons, que ara veig que són buides. Queden escrites en grans llibres, on les paraules es perpetuen i a l'hora deixen de tenir sentit, buides... Creença d'aprenentatge, on només queda rencor, frustració, mancances... Com es possible? Persones somniades com sabies, ara són buides, no són més que ombres, ombres del que podrien ser, del que no són conscients. Fantasmes, mentides. Estructures copiades sense sentit. No puc aturar-me, no hi puc fer res, només acceptar, al meu pesar, seguir el meu camí.

divendres, 27 d’agost del 2010

"Me declaro Vivo" by Luis Espinoza (Chamalú)

Saboreo cada acto. Antes cuidaba que los demás no hablaran mal de mí, entonces me portaba como los demás querían y mi conciencia me censuraba. Menos mal que a pesar de mi esforzada buena educación siempre había alguien difamándome.¡Cuánto agradezco a esa gente que me enseñó que la vida no es un escenario! Desde entonces me atreví a ser como soy! Tengo amigos de todas las religiones; conozco gente extraña: vegetarianos que devoran al prójimo con su intolerancia, personas que caminan con un cartel que dicen: "Yo se más que tu";Médicos que están peor que sus pacientes, gente millonaria pero infeliz, seres que se pasan el día quejándose, que se reúnen los domingos para quejarse por turnos, gente que ha hecho de la estupidez su manera de vivir. El árbol anciano me enseñó que todos somos lo mismo. La montaña es mi punto de referencia: ser invulnerable, que cada uno diga lo que quiera,yo sigo caminando indetenible, soy guerrero: mi espada es el amor, mi escudo el humor,mi hogar la coherencia, mi texto la libertad, y si mi felicidad resulta insoportable, discúlpenme,no hice de la cordura mi opción, prefiero la imaginación a lo indio, es decir inocencia incluida.

Quizás solamente teníamos que ser humanos. El que tú no veas los átomos, no significa que no existan.  Por eso es muy importante que sea el Amor lo único que inspire tus actos. Sin Amor nada tiene sentido, sin Amor estamos perdidos,sin Amor corremos el riesgo de estar de nuevo transitando de espaldas a la luz.En realidad, sólo hablo para recordarte la importancia del silencio. Anhelo que descubras el mensaje que se encuentra detrás de las palabras; no soy un sabio, sólo un enamorado de la vida. El silencio es la clave, la simplicidad es la puerta que deja fuera a los imbéciles. La educación oficial te prepara para que seas tu propia interferencia.Es interesante ver cómo los programas educativos eligen cuidadosamente todo lo esencial para descartarlo; así, no se enseña a vivir ni a morir, a amar ni a reír. La gente feliz no es rentable, con lucidez no hay necesidades innecesarias.No es suficiente querer despertar, sino Despertar. La mejor forma de despertar es hacerlo sin preocuparse porque nuestros actos incomoden a quienes duermen al lado.Recuerda que el deseo de hacerlo bien será un interferencia; es más importante amar lo que hacemos y disfrutar de todo el trayecto; la meta no existe, el camino y la meta son lo mismo, no tenemos que correr hacia ninguna parte, sólo saber dar cada paso plenamente. No, no te resistas, ríndete a la vida, quien acepta lo que es y se habilita para hacer lo que puede, entonces se encarnan las utopías y lo imposible se pone a disposición,

La mejor manera de ser feliz es: "ser feliz"; reconstruye tu raíz y saborea la vida; somos como peces de mares profundos, si salimos a la superficie reventamos. El corazón está en emergencia por falta de amor, hay que volver a conquistar la vida, enamorarnos otra vez de ella; nuestro potencial interior aflora espontáneamentecuando nos dejamos en paz. Quizá sólo seamos agua fluyendo; el camino nos lo tenemos que hacer nosotros, mas no permitas que el cauce esclavice al río, no sea que en vez de un camino tengas una cárcel.  La infelicidad no es un problema técnico, es el resultado de haber tomado el camino equivocado. Amo mi locura que me vacuna contra la estupidez, amo el amor que me inmuniza ante la infelicidad que pulula por doquier, infectando almas y atrofiando corazones. El amor es, a nivel sutil, la esencia de nuestra instancia inmunológica. Sin amor, el síndrome de inmunodeficiencia será adquirido inevitablemente y ello es mortal. Desde mi corazón indígena sospecho que ser infeliz es una evasión. ¡Cuán fácil es hacer tonterías en este mundo moderno!Sospecho que el hombre empezó a equivocarse hace mucho tiempo, es decir que ya es tiempo de rectificar la marcha, y reorientando el paso, retomar la sagrada senda del sol. No es posible llegar a nuestro sitio sin trascender el egoísmo; no es posible acceder a la vida plena sin haberse purgado previamente de miedos y temores. La gente está tan acostumbrada a complicarse, que rechaza de antemano la simplicidad; la gente está tan acostumbrada a ser infeliz, que la sensación de felicidad les resulta sospechosa;la gente está tan reprimida, que la espontánea ternura le incomoda y el amor le inspira desconfianza. Hay cosas que son muy razonables y… apestan.

Ya no podemos perder el tiempo en seguir aprendiendo técnicas espirituales cuando aún estamos vacíos de amor.Un día permitimos que nos esclavizaran y ni siquiera existe. El amor resultó ser un fantasma manejado a control remoto por quienes nos precisan domésticos. Quienes no están preparados para escuchar tienen la recompensa de no enterarse de nada. Disfruta de lo que tienes, recibe lo que venga, crea e inventa lo que necesites, haz solo lo que puedas, y fundamentalmente celebra lo que tengas. La vida es un canto a la belleza, una convocatoria a la transparencia, cuando esto lo descubras desde la vivencia, el viento volverá a ser tu amigo, el árbol se tornará en maestroy el amanecer en ritual, la noche se vestirá de colores, las estrellas hablarán el idioma del corazón y el espíritu de la tierra reposará otra vez tranquilo. No importa lo que digan de ti…Lo que los demás esperan de ti pueden convertirte en una cárcel; digan lo que digan de mí yo soy el que soy.

divendres, 9 de juliol del 2010

eGoloVe

Amor...quantes coses es reflexen en aquesta paraula que m'apareixen al cap i al cor incessants...Pero vull parlar d'un amor amagat. Aquest que es transforma en necessitat, camuflat entre enamorament, el que hi ha a sota realment és egoisme. Aquest és el que es difumina amb el temps, amb la distància.. I amb això no vull dir que en el fons no sigui un amor sincer, sinó que dominat per l'egoisme ens guia cap a una situació destructiva.

Escric això per no poder seguir negant que soc conscient del que realment importa, i deixar d'alimentar aquest ego tan famolenc. Perque quan sentim mal, ell és el primer en actuar, en demanar pensaments justificants, pensaments per sentir menys mal o sentir-nos millor, siguin aquests veritat o no. I pot acomplir la seva funció en un primer moment, en el que el cor ens cou tant que no el podem tocar, però tard o d'hora s'ha de reaccionar amb tota la nostra ànima i el nostre cor.
 No pot ser d'altra manera.

dimecres, 26 de maig del 2010

Aigua, rius i pobles

Agua, Rios y Pueblos · Agenda Educativa · Unidad Didáctica from Agua, Rios y Pueblos on Vimeo.

Agua, Rios y Pueblos es una que exposición ofrece el perfil humano de los conflictos y de las luchas del agua. A través de fotografías y testimonios directos, los afectados dejan de ser una fría estadística para comunicarnos en directo sus angustias, razones y esperanzas.



http://www.aguariosypueblos.org

dijous, 20 de maig del 2010

Instantes


Si pudiera vivir nuevamente mi vida.
En la próxima trataría de cometer más errores.
No intentaría ser tan perfecto, me relajaría más.
Sería más tonto de lo que he sido, de hecho
tomaría muy pocas cosas con seriedad.

Sería menos higiénico.
Correría más riesgos, haría más viajes, contemplaría
más atardeceres, subiría más montañas, nadaría más ríos.
Iría a más lugares adonde nunca he ido, comería
más helados y menos habas, tendría más problemas
reales y menos imaginarios.

Yo fui una de esas personas que vivió sensata y prolíficamente
cada minuto de su vida; claro que tuve momentos de alegría.
Pero si pudiera volver atrás trataría de tener
solamente buenos momentos.

Por si no lo saben, de eso está hecha la vida, sólo de momentos;
no te pierdas el ahora.

Yo era uno de esos que nunca iban a ninguna parte sin termómetro,
una bolsa de agua caliente, un paraguas y un paracaídas;
Si pudiera volver a vivir, viajaría más liviano.

Si pudiera volver a vivir comenzaría a andar descalzo a principios
de la primavera y seguiría así hasta concluir el otoño.
Daría más vueltas en calesita, contemplaría más amaneceres
y jugaría con más niños, si tuviera otra vez la vida por delante.

Pero ya tengo 85 años y sé que me estoy muriendo.


Autor Don Herold, adaptación Jorge Luis Borges

diumenge, 2 de maig del 2010

ReDescubrint

dimarts, 27 d’abril del 2010

ReAccionant

No heu tingut mai la sensació que quant més intenteu i feu les coses bé, més malament es porten amb vosaltres? Segur que sí, o tal vegada no. En qualsevol cas, a mi sí. Hem passa sovint, i em ser dir a mi mateixa..tingues paciència..el important és que tú ho fas bé, la gent ja se n'adonarà, i l'univers tard o d'hora t'ho tornarà. Però, darrerament, aquesta veu es sent com un prim fil a punt de trencar-se. I em cansa ser tan pacient, mentre l'unic que rep és egoisme de la gent.

És clar, sé que ningú és perfecte, tothom s'equivoca, jo la primera. Però tan costa compartir, respectar, compendre i estimar? Fàcil no és, però el problema és que aquests valors es deixen massa sovint de practicar. I no ens deixem enganyar, que això no reflexa més que la seva manca cap a un mateix. 

Normalment, ho accepto prou bé, ja que des del cor sempre es compren tot. Però, arriba un punt, que un s'ha d'espavilar, i tallar l'aigua de l'aixeta de la comprensió. En el moment que es deixa de valorar, es dóna per suposada, i sembla que no cal tancar-la, sense importar desaprofitar-la. Perquè, tristament, alguns cops s'ha de deixar de tenir aigua, per poder valorar-la. I ens passa a tots, però a alguns, més que a d'altres.

I no deixaré de compendre mentre no se'm faixi mal. Mentre no senti una manca de respecte. Però en cas contrari, ja no soc un llac d'amor incondicional, perquè ser-ho em condueix a una falta d'autorespecte, que ningú mereix. Sap greu, però tots sabem jugar al joc de mirar per un mateix. I és hora de ser la millor jugadora.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Pienso, luego existo?

k

Paro de caminar, y observo. Si la vida es un suspiro, yo me detengo a sentirlo, respiro hondo y simplemente soy. Aprendiendo a parar mi mente, a escapar de su control. Porque no somos pensamientos, no somos inteligencia. Simplemente somos, como lo es un arbol, el aire que exhala de un suspiro o el mar atormentado y en calma. Y solo podemos sentirlo cuando dejamos de pensar. Cuando conseguimos ganar al flujo constante de preocupaciones y pensamientos, y nos sumergimos en el inmenso y a la vez diminuto mar al que llamamos presente. Porque aun no hemos conseguido aprender a nadar sin tener que salir a la superfície a coger aire. No podemos sumergirnos el tiempo ni la profundidad necesaria para fluir en el mar como peces. Y me pregunto, si existe una limitación física, o si és nuestra propia y común mente, la que nos crea la percepción de una límitación.

Me encuentro en un punto, intentando discernir la realidad de lo irreal. No la concepción socialmente común de lo que es real, ese punto ya lo he pasado. Ya que sé que la realidad no es lo material, lo que podemos ver o tocar. Pero no es suficiente con saberlo, hay que sentirlo. Y aunque intermitentemente consiga sentirlo, que es un gran paso, no es suficiente. Quiero sumergirme en el mar para no salir de él jamás. Aunque con ello, todo lo que tiene sentido para los demás, deje de existir en mi. Sé que ahí es donde se encuentra la total y universal paz.

En un mundo donde la gran frase de Descartes es una máxima realidad, nunca se encontrará la verdad. Porque ésta no está en la mente, ni en nuestro cuerpo, está mucho más allá.

Siento, intuyo, fluyo, luego existo

diumenge, 21 de març del 2010

La força de les sensacions, la força d’una cançó


Què fàcil és perdrer-se en el camí, què fácil és escollir el de l’autodestrucció. Que quan te n’adones, no saps on ets ni com hi has arribat. Petits actes, petits detalls que marquen grans vies de canvi per on hi passes derrapant.  Agafo la brúixula i busco el meu nord per tornar a començar. Tremolant l’agulla gira lentament, com si es resistís a tornar al seu lloc. Sap on és el nord, i encara i així li agradaría descubrir què hi ha més enllà, què és allò que no ha de trepitjar.  Qui té la certeza del què és el correcte,  si tot existeix per alguna raó. Qui té dret a jutjar els errors, si están per cometre’ls.  Si el perill és troba en deixar d’escoltar el què diu el cor, i mai més saber tornar o fins i tot oblidar-te d’allà on vols arribar.
M’he perdut, no sé on soc. Busco una señal, un record. I apareix aquesta cançó. La que guía la meva ànima. L’envolta amb molta cura, l’acaricia, la tranquilitza i la va despertant.  És l’amor el que cura, el que ho posa tot al seu lloc. Sensació que em transporta allà on em sentía bé i tot fluia tranquilament.  Ara sé on volia i vull arribar, ara, poquet a poquet, em cal tornar a arribar.

divendres, 12 de març del 2010

Camins

Després de tot un dia gris i fred, ja quasi quan ha de marxar surt el sol, radiant de llum tota l'habitació. Fa una estona només hi cabia nostalgia, però el sol m'ha sorprés. Sempre pot canviar tot d'un instant a l'altre, i aquesta és la màgia. Seguint el meu camí, deixo enrere coses i persones que estimu o m'hes estimat, i que ara, segueixen el seu. Per moments, sembla que els nostres camins no s'hagin trobat mai, sorgeix el dubte de si algun cop han existit de veritat, o només formen part d'un somni despert. I realment això em fa por, perquè em fa mal, pensar que coses i persones tan importants per a mi, tal vegada mai han estat aquí, o jo no he set tan important per elles, com elles per mi. La relativitat és perillosa, quan hi ha en joc sentiments. Però intento acceptar i no pensar més del comte, hi ha que seguir, fent camí, poc a poc, però sense parar ni un segon.

Mentres algunes persones les quals donava per suposades s'esfumen en un núvol fosc i borrós, d'altres que ja no creia que hi fossin, apareixen del no res. Un altre cop...màgia. I això és la vida. Decepcions i sorpreses. No crec que les primeres siguin dolentes, i les segones bones. Penso que de totes dues se n'ha d'extreure lo positiu, i aprendre, ja que aquest realment n'és l'objectiu. Aprendre de tot, sense jutjar. Assumint la meva part de responsabilitat amb tot, acceptar que ja és passat i fer-ho millor i més fort la pròxima vegada. Sempre amb la força del cor, sent concient quan actua l'ego, i no fer-li més cas del mínim necessari. Ja que quan més s'alimenta, més gran i fort es fa, i més necessitarà.

Així que...seguint el meu camí, qualsevol en present, observo tot al meu voltant, amb molta il·lusió i el ansiosa per saber què serà el pròxim que em cotarà viure, sigui agradable o no, sempre aprendré una mica més.

dijous, 4 de març del 2010

L'existència és només present

Porto uns dies pensant com viure el present, ja que sé que pensant justament no és la forma de viure'l. Intento no pensar, però es clar, per deixar descansar el cap has de fer coses. Me n'he adonat, que la millor forma de viure el present és creant. Crear qualsevol cosa, es clar, però ha de comportar tasca mental i física. Per exemple, tocant un instrument (creant música), creant objectes i construint-los, fent esport i ballant (creant moviment). Hi ha altres maneres, no només creant, ni aquests exemples, però a mi són els que millor em funcionen.
Començo a crear, i viatjo a un altre món. Potser es algu obvi per a qualsevol  però a mi m'ha costat arribar a aquesta reflexió. Durant el temps que estic creant, no existeixen problemes ni preocupacions, més que les de la mateixa tasca, estic completament al present, sense pensar en res més (ni passat, ni futur). I és aquí on passa la vida, just en aquest instant, etern i fugaç a l'hora.

Ja he descubert una gran finestra al present, ara em queda descubrir com viure el present la resta del temps...O simplement viure'l, i intentar no desconnectar més del necessari.

dimarts, 23 de febrer del 2010

Per què les coses són com són?

Explicació en 25 minuts

Si després de veure això, encara penseu que no  tenim res a veure, ni som culpables o responsables (directa o indirectament) que les coses siguin així, i que no es pot fer res per canviar-les, és que no heu entés RES...


dilluns, 22 de febrer del 2010

Don't WorrY (Playing FoR changE)

Let's don't worry my brother
Va no et preocupis germà
in this world we are all the same
en aquest món tots som el mateix
we must find peace
 hem de trobar pau
we must find it together
l'hem de trobar junts
is not far away from your heart
no es troba lluny del teu cor
you've got the good vibration
tens la bona energia

let your heart follow the rhythm
deixa que el teu cor segueixi el ritme
when the voice give you emotion
quan la veu et dona emoció
you have fulfill peace
tens pau plenament

When the butterfly dances in the sky
Quan la papallona balla en el cel
When you want to sing what you like
Quan vols cantar el que t'agrada
you've got the good sensation
you've got the good sensation
tens la bona sensació
you've got the good vibration
tens la bona vibració

you've got the good vibration

lets don't worry my brother
in this world we are all the same
we must find peace
we must find it together
is not far away from your heart
you've got the good vibration
you've got the good vibration
you've got the good vibration 


Què més puc dir, quan aquesta cançó diu i transmet tantes coses amb tan poques paraules. 
...
Simplement em deixo emportar per la seva màgia, fins a un racó a dintre meu on regna la pau, la seguretat i el benestar. Al fil vibrant que ho significa tot i uneix a tothom, sense preocupacions ni por. 
Deixa't emportar per la màgia del moment, del present, l'únic instant real i etern.
Allà on es troba la infinita felicitat, la que creiem emergent i no ho és.

dimarts, 16 de febrer del 2010

Forta i vulnerable

I quan ja tenia assumit que no podia sentir, que m'havia fet de gel, resorgeixen de les profunditats del passat milers de sentiments a dintre meu que m'encongeixen el cor. A cada encongida, batega amb més força, fins que va destruint poc a poc la forta armadura que el protegeix. Fa por. Però si el que vull és sentir, no ho puc fer amb aquesta gruixida capa gelada que m'oprimeix.

És irònic, que la font de la meva fortalesa, sigui la mateixa de la meva vulnerabilitat. I té les seves funcions, però a quin preu les porta a terme. Si no es pot estimar sense arriscar-se a sentir mal. Tot va en proporció. Però poc a poc. Quantes coses estic aprenent d'aquest llarg i intens viatge que he emprés. Sense diners, sense destí...



diumenge, 14 de febrer del 2010

Jugar als daus

A la vida les coses no solen sortir com un espera, i tenim dues opcions: acceptar i seguir amb força, o lluitar a contracorrent pel que la vida no ens vol donar. Tal vegada no és el moment, o la manera més indicada. I aquí es troba la nostra elecció. Jo escolleixo la primera, perquè he aprés que la segona només porta a l'autodestrucció. A curt o a llarg termini. I fa mal quan has d'acceptar que el que esperaves no és el que ha de ser, i t'has de rendir i canviar de camí. Però és necessari per avançar, i seguir pel camí que et porta a viure el que has de viure, i no a estancar-te en expectatives improbables, que no impossibles. Tot passa per alguna raó, i les explicacions solen estar de més en aquesta vida. Només són excuses per no acceptar l'evident, i responsabilitzar al temps del que un no es sent capaç de fer.

Una vegada has donat un pas a dintre teu, ja no hi ha marxa enrera. Tot começa a rodar i a seguir el seu propi impuls. Aquest és el destí, decisions preses més l'impuls de les mateixes que et porten a tornar a começar. És un cercle inacabable, infinit. La decisió és la tirada de daus, i l'impuls són els números que et tocaran. No hi ha tirada de daus sense una  mà. Però e toqui el que et coqui, els  tornaràs a tirar.

divendres, 12 de febrer del 2010

Per què? ..........I per què no?

Per què viure somniant si es poden viure els somnis? Per què no canviar el concepte del que és un somni i el que és la realitat, si alfinal tot resulta ser un joc. En el qual pot guanyar o perdre, o simplement sempre guanyar. Per què mantenir les pors en el somni de la realitat, si comencem i acabem en el tot. Per què viure amb la sensació de prudència per no perdre la vida, si la vida acaba en el moment que deixes de lluitar pel que realment vols i pel que dóna sentit al teu existir. Qui ens ha ensenyat a tenir por, si en tenim tanta, i en realitat gairebé mai està en perill la nostra supervivència.
Per què no deixar les pors com si fossin cosits d'un pesat abrig, el qual ens treiem quan ja no fa fred.
Avui em trec una màniga, demà em treuré l'altra, i passat confirmaré que fa la temperatura perfecta per vestir només la il·lusió de la meva pròpia pell.
Quin sentit té portar en aquest viatge cada cop més i més roba, que ens incomoda però que seguim creient necessària, fins que no podem ni avançar del pes que portem a sobre. Si el viatge consisteix en moure'ns tan lleugerament com ens sigui possible, per fluir com ho fa una gota en un riu d'abundant aigua.

dijous, 11 de febrer del 2010

Running aWay or NoT

Horas, minutos y segundos sin sentido, convirtiéndolo todo en un sueño que me atrapa. Miro hacia atrás, luego hacia abajo, hacia arriba, al frente...cuesta encontrar la coherencia. Intentado identificar los obstaculos, los objetos pesantes que me oprimen y me dificultan avanzar. Para poder rodearlos, encontrar la manera de meterme en ellos, entenderlos y deshacerlos desde dentro. Parece un senzillo proceso, hasta que me doy cuenta que lo más difícil es hayarlos entre tantos recuerdos pasados.

Podría desistir, ignorarlos y simplemente vivir. Podría guardarlos, amontonarlos en un rincón y hacer como si no existieran. Podría...

Pero no lo haré. Aunque suponga una dura y larga lucha conmigo misma. Aunque deje todas mis fuerzas en ello. La revolución ya ha empezado y no hay forma de pararla. ReVolución interior con hambre de lucha...

dimarts, 9 de febrer del 2010

Vols volar amb mi?

Com un ocell, vull alçar al vol. Sense cap altre pes, que el meu propi cos. Lleuger, flexible, invisible. Sense pressa, vull veure-ho tot. No valen eleccions ni decicions, només val deixar-se emportar pel vent i el propi vol. No pots volar, alguns em diuen. Però el que no saben és que no hi ha res impossible. Volaré, com ho faig als meus somnis. Com ho fa un pensament, un sentiment o un somriure. I ho faré tan alt i tan lliure, que ningú podrà seguir-me. No hi hauran limitacions, només quedaran en un llunyà record, d'aquells que no ho creien possible.

Tal vegada algun dia tornaré al sòl, on només quedarà el record. I no intentaré convèncer de la màgia de viure. Perquè qui vulgui reconeixerà en mi la transformació i amb aquest exemple, regalaré l'esperança de ser lliure. 

No ho veus? Ja he començat a volar, i encara creus que no es possible. No ho pots veure, perquè et negues la possibilitat de la vertadera llibertat. Qui sap, alomillor un dia voles al meu costat...

dimarts, 2 de febrer del 2010

El príncipe y el Mago

Érase una vez un joven príncipe que creía en todas las cosas menos tres. No creía en las princesas, no creía en las islas y no creía en Dios. Su padre, el rey, le dijo que nada de eso existía. Y como no había en los dominios de su padre princesas ni islas, ni tampoco señal alguna de Dios, el joven príncipe creyó lo que su padre le decía.

Pero un día el príncipe se escapó de palacio. Y llegó al país vecino. Allí se quedó asombrado al ver islas desde todas las costas. Y, en esas islas, extrañas criaturas a las que no se atrevió a dar nombre. Cuando buscaba un barco, un hombre vestido de etiqueta se le acercó y el príncipe le preguntó:

-Eso que hay ahí, ¿son islas de verdad?
-Claro que son islas de verdad -dijo el hombre del traje de etiqueta.
-¿Y qué son esas extrañas y turbadoras criaturas?
-Son todas ellas princesas auténticas.
-Entonces, ¡también Dios existe! -exclamó el príncipe.
-Yo soy Dios -repuso el hombre vestido de etiqueta, haciéndole una reverencia.

El joven príncipe regresó a su país lo antes que pudo.
-De modo que has regresado… -le dijo su padre, el rey.
-He visto islas. He visto princesas. Y he visto a Dios -le dijo el príncipe en son de reproche.

El rey no se conmovió en lo absoluto.
-Ni existen islas de verdad, ni princesas de verdad ni ningún Dios de verdad.
-¡Yo lo he visto!
-Dime cómo iba vestido Dios.
-Dios iba vestido con traje de etiqueta.
-¿Te fijaste si llevaba arremangada la chaqueta?
El príncipe recordó que, en efecto, así era. El rey sonrió.
-Eso no es más que el disfraz de los magos. Te han engañado.

Al oír esto, el príncipe regresó al país vecino, fue a la misma playa y encontró una vez más al hombre que iba vestido de etiqueta.
-Mi padre el rey me ha dicho -dijo el joven príncipe con indignación- quién es usted en realidad. La otra vez me engañó, pero no volverá a hacerlo. Ahora sé que eso no son islas de verdad ni princesas de verdad, porque usted es un mago.
El hombre de la playa sonrió.
-Eres tú, muchacho, quien está engañado. En el reino de tu padre hay muchas islas y muchas princesas. Pero como estás sometido al hechizo de tu padre, no puedes verlas.

El príncipe regresó pensativo a su país. Cuando vio a su padre le miró a los ojos.
-Padre, ¿es cierto que no eres un rey de verdad, sino un simple mago?
El rey sonrió y se arremangó la chaqueta.
-Sí, hijo mío, no soy más que un simple mago.
-Entonces, el hombre de la playa era Dios.
-El hombre de la playa era otro mago.
-Tengo que saber la verdad auténtica, la que está más allá de toda magia.
-No hay ninguna verdad más allá de la magia -dijo el rey.
El príncipe se quedó muy triste.
-Me suicidaré -dijo.

El rey hizo que, por arte de magia, apareciese la muerte. La muerte se plantó en el umbral y llamó al príncipe. El príncipe se estremeció. Recordó las bellas aunque irreales islas, y las bellas aunque irreales princesas.

-Muy bien -dijo-. Creo que puedo soportarlo.
-Lo ves, hijo -dijo el rey-. También tú empiezas a ser un mago.

The Magus, John Fowles

dissabte, 30 de gener del 2010

Naturalesa humana / Conscient, inconscient?

¨La verdad es que no hay hombres “buenos” y hombres “malos”; todos somos “buenos y malos” en algún sentido, y nuestra lucha consiste en conquistar interiormente cada vez más cosas buenas, en todos los aspectos y facetas de nuestra vida; y dejar poca tregua a las cosas malas. Más que “hombres buenos” hay “buenos hombres”, cuando en esa lucha interior ganan las virtudes y los valores que lo perfeccionan como ser humano; y hay “malos hombres” cuando tienen muchas batallas perdidas y dejan de luchar por crecer en el bien. El buen hombre es el que pelea por evitar cometer actos malos y mantenerse en la búsqueda y consecución de lo bueno; aunque también tenga cosas malas, que seguro las tiene.¨



Entrevista a John Eaton, doctor en Psicologia, creador del mètode Reverse Therapy
La Vanguardia

divendres, 29 de gener del 2010

No hay pájaro que vuele demasiado alto si lo hace con sus propias alas. (William Blake)


La vida en sí, és emergent i eterna a l'hora. Això és el que la fa tan bella. L'essència mai podrà se destruida, ni tan sols mor en aquells que no l'observen sinó que queda adormida. Per a l'essència no existeix el temps ni enten d'opinions. Simplement es limita a ser, sempre, és vida. L'emergent és la seva forma, el que anomenem física. És el vehicle de l'essència per a transportar-se a la dimensió física, el qual la proveeix de sentits per a poder experimentar, s'imposa proves per a ser amb emoció. Viu a través del temps, i canvia de màscara. Disfruta el seu joc, el dota d'obstacles per a que sigui més interessant, com emocions, pensaments, limitacions...I alfinal del joc, torna a èsser essència pura, per a començar-ne un altre.

¨Si las puertas de la percepción quedaran depuradas, todo se habría de mostrar al hombre tal cual es: infinito¨
William Blake

Nosaltres hem oblidat el sentit del joc, hem oblidat que som essència, perquè creiem tant amb el què veiem, que ens és quasi impossible creure amb el que no podem comprovar amb un experiment. Encara que sigui el que som. Ens hem quedat atrapats, limitats pels obstacles que creiem que és l'únic real.

I el més curiós, és que creiem el que veiem, però només hi ha que observar el gran univers que ens envolta, els grans regals de la natura per adonar-nos que són essència. La natura és perfecta, flueix en total harmonia, no necessita pensar per sobreviure. Ingenus de nosaltres, hem pensat que el que ens diferencia de la resta de la natura, és la nostra capacitat per a raonar, i que aquesta virtud ens fa una espècie superior. De veritat? Som la única especie que treballa dia i nit per a la seva pròpia destrucció. I a més, no es conforma amb això, sinó que destrueix tot el que es troba al seu camí, sense que ens importi que tot forma part del mateix.

Sí...teories extremistes i fantasioses...no?

Doncs no. L'especie humana no és superior a res. No existeix la superioritat. Tot existeix per simplement ser, en harmonia i pau. La bondat i la maldat no existeix, ni els propis interessos. Perque l'espècie humana no és el centre de l'univers. Només forma part d'un tot, el qual se li ha dotat de la capacitat de "raonar" per a donar-nos l'oportunitat de descubrir per nosaltres mateixos, que raonar no serveix per res. L'única cosa que ens uneix a tots i a totes les coses, és l'essència. Aquesta està a dintre nostra, però també fora. Només ens hem de deixar emportar pels nostres cors, i ràpidament es sent com tot flueix. Es sent un fil que va d'una persona a una altra, i igualment amb la resta d'elements de la natural. Tot està conectat. A cas, veiem una corda des del sol fins a cadascú de nosaltres que ens faci entendre que, encara que estigui a una gran distància, ens influeix directament? No, però tots sabem que influeix. I no es qüestió de fe.

Tot forma part d'una màquina perfecta, a la qual anomenem natura, de la qual totes les seves parts tenen una funció, la saben i la cumpleixen. No cal que ningú ni res els digui el que han de fer.

Imagineu que passaria, si el sol s'oblidés de la seva funció, i es comencés a plantejar que la seva capacitat de calentar el fa superior a la resta de coses. I de cop i volta, comencés a cremar a conciència tot allò que no li agrada, o no li ofereix cap profit....

Tendria sentit? Us resulta familiar? Es clar...el sol no pot raonar, ni cap altre element que no sigui una persona. No?

Si esteu posats en el tema, tots els organismes són sistemes, la funció dels quals és sobreviure. Estan perfectament organitzats, són dinàmics, i conten amb la retroalimentació. Que consisteix en aprofitar coses de l'exterior i aportar coses del seu interior. Intercanvia. Amb la pressència de canvis externs o amenaces, el que fan és reorganitzar-se per tal de mantenir l'equilibri.

L'aranya, per exemple, per sobreviure ha adquirit la gran habilitat de teixir la teranyina, és la seva eina de supervivència. La nostra, és la capacitat de raonar. Més exactament, de crear, idear instruments i construir-los. El que s'anomena tecnologia. Ha crear eines per a caçar animals per a menjar, que sense ells...no hagés pogut caçar. Ha creat sistemes d'aprofitament d'aigua o altres recursos, per a sobreviure en llocs, que sense ells no haguessim pogut sobreviure. He creat transports, per fugir, per ser més veloços del que som sense ells.

I, el primer que hem oblidat, és que aquesta capacitat de la qual estem dotats, és una eina de supervivència, i no de comoditat. Ja que massa comoditat, fa endarrerir la nostra espècie. Ja no som tan ràpids, ni tan forts, ni aguantem les mateixes condiciones climàtiques sense un aire acondicionat....

Imagineu que passaria si, un dia, desaparegués l'electricitat. Quants de nosaltres sobreviuriem? ENs hem fet totalment dependents de les nostres creacions, tant que sense elles la gran majoria no sobreviuriem. A més, de la gran destrucció de la natural i dels seus recursos, que ha comportat la creació d'aquestes comoditats. Al intentar tornar enrere, i provar de viure com ho feien els nostres avantpassats, ens trobariem amb que els recursos els hem destruït. Ja no queden boscos a on poder viure, ni animals per poder caçar i menjar tots. No queden peixos sans per poder pescar per a tots.

Som esclaus dels nostres invents, ja que em creat per aturar el nostre propi desenvolupament. La nostra capacitat de crear, és una virtut, si es crea per a millorar, com a espècie i com a part del gran tot que forma la natura.
Però el camí que em escollit, és el de la destrucció de tot el que la natura ha creat durant segles i miles d'anys, per uns quants instants de comoditat de la nostra espècie.

Obri la teva críticaMent

¨Me parece que lo que se necesita es un equilibrio exquisito entre
dos necesidades conflictivas: el mayor escrutinio escéptico de todas las
hipótesis que se nos presentan, y al mismo tiempo una actitud muy
abierta a las nuevas ideas. Obviamente, estas dos maneras de pensar
están en cierta tensión. Pero si sólo puedes ejercitar una de ellas, sea
cual sea, tienes un grave problema.

Si sólo eres escéptico, entonces no te llegan nuevas ideas. Nunca
aprendes nada nuevo. Te conviertes en un viejo cascarrabias convencido
de que la estupidez gobierna el mundo. (Existen, por supuesto,
muchos datos que te apoyan.) Pero de vez en cuando, quizá uno entre
cien casos, una nueva idea resulta estar en lo cierto, ser válida y maravillosa.

Si tienes demasiado arraigado el hábito de ser escéptico en
todo, vas a pasarla por alto o tomarla a mal, y en ningún caso estarás
en la vía del entendimiento y del progreso.

Por otra parte, si eres receptivo hasta el punto de la mera credulidad
y no tienes una pizca de sentido del escepticismo, entonces no puedes
distinguir las ideas útiles de las inútiles. Si todas las ideas tienen igual
validez, estás perdido, porque entonces, me parece, ninguna idea tiene
validez alguna.

Algunas ideas son mejores que otras. El mecanismo para distinguirlas
es una herramienta esencial para tratar con el mundo y especialmente
para tratar con el futuro. Y es precisamente la mezcla de estas
dos maneras de pensar el motivo central del éxito de la ciencia.

En ciencia,
ocurre a menudo que los científicos dicen: ((¿Sabes?, ése es un gran
argumento; yo estaba equivocado.)) Y luego cambian su mentalidad y
jamás se vuelve a escuchar de sus bocas esa vieja opinión. Realmente
hacen eso. No ocurre tan a menudo como debiera, porque los científicos
son humanos y el cambio es a veces doloroso. Pero ocurre a diario.
No soy capaz de recordar la última vez que pasó algo así en la política
o en la religión. Es muy raro que un senador, por ejemplo, responda:
((Ese es un buen argumento. Voy a cambiar mi afiliación política.))¨


Us deix dos dels millors documentals que hi ha, pels qui no els hagi vist, i per a què aneu començant...
Espero qe no us fasi mandra, estan en anglès subtitulats en castellà, però de veritat, valen la pena.

Zeitgeist

Zeitgeist II- Addendum

(Zeitgeist. Esperit de la època)

¨La vertadera RevoluciÓ és la reVolució de la ConciènciA¨

dimecres, 27 de gener del 2010

Is the moment

No pretendamos que las cosas cambien si siempre hacemos lo mismo. La crisis es la mejor bendición que puede sucederle a personas y países, porque la crisis trae progresos. La creatividad nace de la angustia como el día nace de la noche. Es en la crisis donde nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias. Quien supera la crisis se supera a sí mismo sin quedar “superado”. Quien atribuye a la crisis sus fracasos y sus penurias, violenta su propio talento y       respeta más a los problemas que a las soluciones.


La verdadera crisis es la crisis de la incompetencia.


El problema de las personas y los países es la pereza para encontrar las salidas y soluciones. Sin crisis no hay desafíos, sin desafíos la vida es una rutina, una lenta agonía. Sin crisis no hay méritos. Es en la crisis donde aflora lo mejor de cada uno, porque en crisis todo viento es caricia.


Hablar de Crisis es promoverla, y callar en la crisis es exaltar el conformismo. En vez de esto, trabajemos duro. Acabemos de una vez con la única crisis amenazadora: que es la tragedia de no querer luchar por superarla.”






Albert Einstein




dilluns, 25 de gener del 2010

docuMentalizandoNos

La hora 11 - Voila
La hora 11 describe el último momento en el que es posible cambiar. La pelà cula explora cómo la humanidad ha llegado a este momento: cómo vivimos, el impacto que producimos sobre los ecosistemas y lo que podemos hacer para cambiar nuestra trayectoria. Expertos de todo el mundo dialogan con más de cincuenta de los cientà ficos, pensadores y là deres más importantes del momento, que presentan los hechos y hablan sobre los aspectos más urgentes a los que se enfrentan nuestro planeta y la humanidad. La narración y conducción de la misma corre a cargo del actor Leonardo DiCaprio que se implicó personalmente en la producción de la misma. La hora 11 es una mirada sobre la crisis ecológica actual, concretada en fenómenos tales como la sequà a, el hambre, las inundaciones o la lluvia ácida, entre otras secuelas que el planeta sufre a causa del cambio climático. El documental incluye soluciones prácticas para ayudar a restaurar los ecosistemas del planeta
Mots-clés : la hora 11 ecologia

dijous, 21 de gener del 2010

Ilusión real


Viviendo en un mundo de fantasías, en donde el mayor objetivo es la seguridad necesaria para conseguir la felicidad. Trabajando y estudiando para procurarme un futuro estable, seguro, en el que nada falte y pueda dejar de fantasear para vivir de verdad.



 Luego despierto de esa ilusión que parecia tan real. Podia sentir el tacto de la suavidad de la piel, podia sentir la fascinación de observar una flor en medio de la ciudad, podia sentir el placer de saborear la miel, sentir el recuerdo de un gran amor al oler una rosa, y hasta sentir pasión al escuchar una canción. Podía verlo y tocar todo. Era fascinante, verlo todo desde esa persceptiva. Era tan bello ese mundo, deseaba tenerlo todo, todo lo que quería lo podia conseguir, para aferrarme a ello.

Fascinada de tantas sensaciones, pensé que si podia conseguir todo aquello, conservandolo, siempre podría sentirlas. Pero luego me gobernó el miedo, miedo a no poder conservárlas, miedo a no tener más. Y a la vez, sin saberlo, me iba aburriendo de ellas. Asíque luché por conseguir más, incluso miraba que tenian los demás para conseguir lo mismo pensando que ellos eran felices. Y conseguía más, luchaba tanto por conseguir todas esas cosas, y más y más de ellas, que me fui olvidando de para que las quería. Ya nisiquiera disfrutaba de ellas. Todo se conviertió en una locura, toda la gente andaba igual que yo, perdida y dedicando todo su tiempo a luchar por conseguir cosas, sin acordarse de para que las deseaban. Estabamos obsesionados y desperdiciando la vida. 




Yo conseguí despertarme, y me siento tan aliviada. La fantasía se conviertió en una gran pesadilla. Quedé atrapada, pero al salir he recordado lo bella que era al principio. Era una forma extraordinaria de representar la realidad, llena de placeres, sensaciones, emociones.. Ahora puedo volver, sabiendo lo que importa de verdad. Sin dejarme llevar por la obsesión de poseer, és la prueba que hay que pasar pàra aprender a disfrutar de verdad de ese mundo material y el precio que se puede llegar a pagar.

Tranquila me quedo, sabiendo que era un sueño más. Ahora vuelvo a la realidad, donde la única verdad es el amor y la paz. Flujo de energías únicas, reflejándose en todas partes, representadas de mil maneras, i que fluyen con armonía y tranquilidad. Todo es equilibrio. Todos somos todo, gobernando la libertad.


divendres, 8 de gener del 2010

paSsió, Bellesa de la fascinació :D

dimecres, 6 de gener del 2010

Per on començar...

En un dia com avui, tot resulta complicat. Estic parada en el temps, escoltant un i un altre cop la mateixa cançó, per no avançar. Per extreure'n el màxim possible abans de continuar... Segueix un altre ritme del temps, el meu ritme intern. Aquest any que acabem de deixar enrera, ha sigut un any de grandíssims canvis per a mi. A l'estiu en vaig sumergir en un núvol estrany, una boira transitòria que m'ha traslladat; vivint cada instant, sense parar-me a pensar ni un moment, sense perspectiva interior, simplement respirant, vivint, sent; fins que m'he topat amb una cruel realitat, una experiència inimaginablement surrealista i dura, que m'ha llançat al terra amb crueltat. Però, soc conscient, realment necessitava tornar al sòl, allà on vaig deixar una gran part de mi oblidada, per no enfrontar i endinsar-se en un mateix, per pensar que no estava preparada per a descubrir qui soc, què soc. Tot és i ha set com ha de ser. Sense cap dubte, encara que faixi mal.

Avui puc parlar de la soletat. I no com una cosa que s'hagi d'evitar a tota costa, com una cosa negativa o perjudicial. No. Ho és, fins que t'enfrontes, i veus que realment no hi ha res dolent en ella. Asusta trobar-se sol amb un mateix, més que pel fet d'estar sol, pel fet del poc que ens coneixem. Hi ha molts nivells de soletat, però crec que en realitat, mai estem sols. Ens sentim sols, quan no ens em trobat a naltrus mateixos, hi hagi gent o no amb nosaltres. Com diu un amic, l'edat del sol :) Quanta por li he tingut, i durant quantíssim temps...

Ara començo a conèixer la soletat, començo a conèixer-me a mi mateixa, començo a compendre. Sense ella no seria possible, massa distraccions, massa entreteniments per evadir-se del que realment importa, per evitar mirar a dintre del pou fosc i desconegut que hi ha a dintre nostre. Univers inmens i meravellós que tenim al nostre davant, sense atrevir-nos a investigar. És difícil d'explicar i entendre, pels que encara no han arribat, pels que segueixen amb por, o mai s'ho han plantejat. Frases típiques com, "no pots estimar vertaderament als altres, fins que t'estimis a tu mateix",  "primer preocupat de tu i després dels altres", o "no prediquis als altres el que no t'apliquis a tu mateix". Sonen tan òbvies.. i les escoltem tan freqüentment..realment perden el seu valor, el seu vertader significat. Jo pensava que les entenia...

Ara, amb ganes, començ realment el meu viatge, sense pressa, poc a poc i asaborint cada moment, cada descubriment, entenent i donant-li sentit a les petites coses, als detalls que fan de cada situació un instant màgic i grandiós. I tenint molt clar, que tot passa per algun motiu, si no s'enten ara, s'entendrà demà, si actuo amb amor, força i paciència, tot anirà "bé", tot anirà com ha d'anar...

Template Designed by Douglas Bowman - Updated to Beta by: Blogger Team
Modified for 3-Column Layout by Hoctro