acomiaT

Moment d'intensa tormenta. Segueix amb el meu camí. Ho sento pels que no em podem acompanyar, pels que no poden caminar amb mi. Accept. Em costa acceptar, mantenir-me ferma, no deixar-me emportar per les forces de la ràbia, l'odi o la impotència. Però ho faig, almenys mentre escric això, ho faig des del cor. Em costa entendre tant egoisme allà on es presuposa que ha d'haver més amor que a qualsevol altra lloc, però ho faig, perquè l'absència d'amor no és cap a mi sols, és cap a ells mateixos. Tan llargues vides, plenes d'històries i drames, de les quals es podrien haver aprés les més grans lliçons, que ara veig que són buides. Queden escrites en grans llibres, on les paraules es perpetuen i a l'hora deixen de tenir sentit, buides... Creença d'aprenentatge, on només queda rencor, frustració, mancances... Com es possible? Persones somniades com sabies, ara són buides, no són més que ombres, ombres del que podrien ser, del que no són conscients. Fantasmes, mentides. Estructures copiades sense sentit. No puc aturar-me, no hi puc fer res, només acceptar, al meu pesar, seguir el meu camí.