d'esPirals

Quant de temps sense donar-li vida a això,, molt de temps sense escriure..perduda en el no res, o en la meva ment. I no puc dir..que hagi perdut el temps, si esque l'he trobat en algun moment, que no sigui el present.

Dos intensos anys, plens d'aventures i desventures. 

 He volat fins el més alt, enlairada, de cap ficada en una espiral. Un remolí d'experiències i aventures que mai hagués imaginat. Ho he tingut tot, m'he sentit al meu lloc, vivint en plena natura, estimant cada cosa i èsser que hi havia al meu voltant, imprimint a la memòria cada olor, cada corba de les muntanyes. El soroll de l'aigua rallant a la balsa veient la posta de sol, amb les gallines menjant plantetes al meu voltant, al fons una melòdica sonant, mentre amb una bona infusió de plantes recol·lectades amb les meves pròpies mans, he pintat de colors un llenç amb cada sensació vibrant. He estimat..i tant que he estimat.. com no ho havia fet mai. També he plorat..patit com no ho havia fet mai..

I al fons una foguera, on tot es va cremar, una nova jo, una ànima cansada, treient tota la seva força des de les entranyes. Aconseguint veure bellesa on només hi quedaven les cendres.. I tota la força va ser responsable, de tornar a la vida, des d'una sorra gris que se l'emportava el vent, tot una seqüència d'escenes ja mortes. Quan tot ja estava perdut, no podia ser acceptable. La fada va fer ús de la seva màgia oblidada, enfadada amb sí mateixa per haber-la oblidat. I així, tot va tornar a la vida, les seves formes,,,els seus colors, i més intensos que mai. Les olors, el fil del vent i el cant dels ocells, tot tornava a ser allà. De sobte tot va estar més viu que mai. Més amor, més ànimes dansant, plorant i rient com una sola.  Tot i això, vaig haver d'acomiadar-me de tot allò, sentint que no seria per sempre, però amb molta pena al cor. Sabent que una part de tot allò, una part de mi, va morir per sempre, i mai tornaria a ser el que hava set. I a l'hora, tot formava ja part de mi, indivisible, inolvidable al meu cor.

La vida ja tenia altres plans per mi, i no eren menys intensos, ni menys màgics. Un altre color va pendre fons, sense adonar-me'n, tot l'escenari havia canviat. No sabia on era, encara que tot era familiar. Un lloc nou, en un lloc tant conegut. Rostres nous, en ànimes tan i tan conegudes. Part de la meva essència, com ho és una mare i un pare. Trobant el que ni sabia que havia perdut. Al fons de tot dels meus orígens, dels quals durant tant temps havia fuit, i allà estava tot, de cop i volta...rebent-me en una suau benvinguda. Un altre remolí se'ns emportà, a viure noves aventures. Aventures al niu, com un embrió que encara no ha sortit de l'ou.

Tot arriba en el moment precís, ni un segon abans, ni un segon després. Tremolant, sense veu, sense alè. Un fil d'energia viu es conformava amb seguir respirant, sense saber a on anar fins que vaig anar caient en un llit tou de plomes, on tot es movia lent i suau. Amb olor a mare, i sentint la veu des de dintre, per fi, descansant.

Descansant de veritat, descansant com no ho havia fet mai. Plorant i rient, protegida dintre d'una bombolla d'amor, de blanca suavitat. Adonant-me així, de lo dèbil que havia arribat, molt, molt dèbil. 

Un tresor em va venir a buscar, el tresor d'una llar. Va aparèixer una teranyina on només es veia el buit de l'espai, tot i que portava una vida teixint-se sense poder-la apreciar. I allà està, aquí i ara està, dintre meu..està. Cada cop més apreciable, cada cop més forta i clara. Lligams d'amor, restablint el que semblava trencat. Amor d'un pare, amor d'una mare, amor de germans i germanes. La bellesa no deixa de cobrar vida, no deixa mai de ser bella.

I així, a estones caminant, i d'altres volant, cada cop més restablerta. Sentint cada fil trencat a dintre meu, com s'ha anat reenganxant. Recuperant-me, no d'una batalla, ni dues, sinó de tota una vida, de tot el camí caminat. Ara...més sencera que mai, que no més forta, encara.

Mentre quedi l'inacabat, tot torna a començar...