Camins

Després de tot un dia gris i fred, ja quasi quan ha de marxar surt el sol, radiant de llum tota l'habitació. Fa una estona només hi cabia nostalgia, però el sol m'ha sorprés. Sempre pot canviar tot d'un instant a l'altre, i aquesta és la màgia. Seguint el meu camí, deixo enrere coses i persones que estimu o m'hes estimat, i que ara, segueixen el seu. Per moments, sembla que els nostres camins no s'hagin trobat mai, sorgeix el dubte de si algun cop han existit de veritat, o només formen part d'un somni despert. I realment això em fa por, perquè em fa mal, pensar que coses i persones tan importants per a mi, tal vegada mai han estat aquí, o jo no he set tan important per elles, com elles per mi. La relativitat és perillosa, quan hi ha en joc sentiments. Però intento acceptar i no pensar més del comte, hi ha que seguir, fent camí, poc a poc, però sense parar ni un segon.

Mentres algunes persones les quals donava per suposades s'esfumen en un núvol fosc i borrós, d'altres que ja no creia que hi fossin, apareixen del no res. Un altre cop...màgia. I això és la vida. Decepcions i sorpreses. No crec que les primeres siguin dolentes, i les segones bones. Penso que de totes dues se n'ha d'extreure lo positiu, i aprendre, ja que aquest realment n'és l'objectiu. Aprendre de tot, sense jutjar. Assumint la meva part de responsabilitat amb tot, acceptar que ja és passat i fer-ho millor i més fort la pròxima vegada. Sempre amb la força del cor, sent concient quan actua l'ego, i no fer-li més cas del mínim necessari. Ja que quan més s'alimenta, més gran i fort es fa, i més necessitarà.

Així que...seguint el meu camí, qualsevol en present, observo tot al meu voltant, amb molta il·lusió i el ansiosa per saber què serà el pròxim que em cotarà viure, sigui agradable o no, sempre aprendré una mica més.