I quan ja tenia assumit que no podia sentir, que m'havia fet de gel, resorgeixen de les profunditats del passat milers de sentiments a dintre meu que m'encongeixen el cor. A cada encongida, batega amb més força, fins que va destruint poc a poc la forta armadura que el protegeix. Fa por. Però si el que vull és sentir, no ho puc fer amb aquesta gruixida capa gelada que m'oprimeix.
És irònic, que la font de la meva fortalesa, sigui la mateixa de la meva vulnerabilitat. I té les seves funcions, però a quin preu les porta a terme. Si no es pot estimar sense arriscar-se a sentir mal. Tot va en proporció. Però poc a poc. Quantes coses estic aprenent d'aquest llarg i intens viatge que he emprés. Sense diners, sense destí...
Apassionant veritat, AmoR
hO Som ToT, Som FoC
dimarts, 16 de febrer del 2010
Forta i vulnerable
Publicado por kusarikku en 2/16/2010 03:11:00 p. m.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentarios:
S'ha de tenir valor per trencar el gel, on un/a acostuma a amagar el cor després d'haver patit.
Però això no és tot. No és només la por de tonar a sentir, de tornar a estimar, de tornar a sentir-se ferit/da, vulnerable.
I la por a tu mateix/a?? I quan, en una relació, es psoen en joc aspectes de la teva personalitat que no t'agraden, que no coneixies. I quan aquesta relació actúa com a un mirall, et mostra el teu rostre, i no l'acavas d'accpetar...??.
A mí em costa més enfrontar-me a aquestes pors, que a la por de tornar a sentir, de tornar a estimar.
Ja...es bastant complicat. A mi, personalment, no em fa por veure com soc, en realitat en tinc ganes, perquè és el que vull. Saber de veritat com soc. Saps? Les coses comuns en totes les relacions i situacions, i per això s'ha de viure molt, per destriar les coses causades per situacions o reaccions a les mateixes, però que són determinades i eventuals. De les coses que en un primer moment semblen eventuals, però després descubreixes que no ho són, perquè es van repetint en un mateix, amb diferents persones i situacions semblants. Aishhh, que difícil... jajajaj tot un reptA.
A mi em fa por convertir-me en vent, en res. Obrir-me i quedar desprotegida davant la fortalesa d'altres, i deixar que em matin la il·lusió, l'esperança. Sentir decepció, tan profunda que apaga la llum de l'ànima. Nosé, crec que no he provat mai d'escriure o reflexionar sobre les meves pors concretes... jajaja crec que serà el pròxim que faré, ja que ja he començat amb les teves reflexons.. jaja Muaaa
Ep!!!! No oblidis que el vent, és una de les forçes naturals, capaç de revifar-te en una nit xafugosa d'estiu, i de tombar-te o fer-te desplaçar en contra de la teva voluntat... poca broma amb el vent!!!jijji
Xq la fortalesa d'un altre/a ha de suposar la teva feblesa??.
És cert que obrir el cor suposa arriscar-se a perdre la ilusió, l'esperança; arriscar-se a decepcionar-se... Però certament, no és sinó en obrir el cor que pots sentir ilusió, esperança, que pots sentir com algú t'acarona l'ànima... jajajajaja fotuda paradoxa...
Es perillós viure sempre darrera de l'armadura... qaun te'n vols adonar, aquesta, s'ha començat a robinar, forma part de tu, i mai més te la podras treure...
Jajajajaja, és terapèutic refelxionar sobre aquestes pors. En el moment que pots plasmar-les, escriure-les, per després observar-les, canvien d'aspecte... sembla mentida però durant el procés en que passen del teu cap a un papaer, x després tornar al teu cap, auqestes pors es transformen... a vegades perden el seu sentit, d'altres sembla que es facin més grans...
Publica un comentari a l'entrada